Què diferencia els éssers humans dels animals?

Segurament que aquesta és una de les preguntes que fa més anys que forma part de les grans preguntes de la humanitat: Què diferencia els éssers humans dels animals? O dit d'una altra manera: Què fa que els éssers humans siguin superiors a la resta d'animals? Té la nostra espècie animal alguna característica que la faci especial, escullida com desitjarien alguns?

Nosaltres hem fet les nostres pròpies reflexions i n'hem tret conclusions. Hem decidit compartir-ho perquè creiem que és una qüestió que encara està molt a l'ordre del dia: en general, tenim assumit que som una espècie animal més, però tampoc volem que ens tractin com a animals. Llavors, en què quedem? Sí, encara ens continuem considerant una espècie animal "superior" a les altres però, amb quin dret? Sense les altres espècies d'éssers vius -tots els éssers vius- nosaltres no existiriem.

Fetes les primeres reflexions a mode introductori, fins fa no gaires anys es considerava que allò que diferenciava els éssers humans dels animals era l'ús de les eines. Però aquesta hipòtesi -que en el seu moment es creia que era una teoria ferma- es va haver de desestimar. 

Font: Zoo de Barcelona

Encara que només fem servir una enèsima part de la capacitat d'observació que tenia Charles Darwin, no ens costa pas gaire contemplar com els ximpanzés són capaços d'utilitzar eines per a diferents tasques. Eines molt simples, si un vol, però molt eficaces per a allò que pretenen aconseguir els ximpanzés: des d'obrir una nou fins a menjar els tèrmits que viuen a l'interior de les escorces dels arbres. Jane Goodall i Jordi Sabater Pi, entre d'altres, van fer tota una sèrie de treballs que avui en dia ens permeten afirmar que més espècies de primats que utilitzen eines (que tenen conductes culturals, com els éssers humans). Tot i això sí que cal remarcar, des del nostre punt de vista, una diferència entre les eines que utilitzem nosaltres i les eines que utilitzen la resta d'animals: és la seva complexitat. 

Vist que l'ús de les eines no és un factor que es pugui diferenciar de la resta dels animals, ens hem preguntat si el control del foc podria ser-ho. Si ens guiem per dades que ens facilita Jordi Serrallonga (2004) en el seu article «Evolució biològica versus evolució cultural: Ecologia i comportament dels primers homínids», el control del foc ja va haver d'existir en els campaments al ras d'Homo erectus de fa 1,5 milions d'anys, ja que actualment no hi ha cap clan nòmada que no encengui una foguera quan estableix un campament. Malgrat aquestes afirmacions de J. Serrallonga, no hi ha evidències clares de fogueres (tot i que s'han trobat restes de cendres, sense que estigui clar si són de fogueres o bé d'incendis naturals de la sabana), i alguns podrien dir que el foc no acaba de ser un tret definitori de l'ésser humà ja que es podria considerar el control del foc com a una eina més (una eina complexa) ja que s'utilitzava per escalfar-se, coure el menjar, il·luminar-se, etc. Per tant, tornem a tenir un altre aspecte que ens podria definir com a humans però que pot resultar ambigu, discutible. 

Font: Reflexions d'un arqueòleg glamurós

L’aparició de la ceràmica podria ser un tret distintiu dels éssers humans. Les peces de ceràmica que varen començar a aparèixer durant la neolització responien a canvis ecològics. La necessitat d'emmagatzemar els excedents procedents de l'agricultura va fer sorgir aquest tipus nou d'utensilis ceràmics. Ens trobem, doncs, davant d'un altre tipus d'eines i, com hem comentat anteriorment, les eines en si no són un tret distintiu dels éssers humans. Això no vol dir que, per la seva complexitat, els utensilis ceràmics no siguin d'ús exclusiu dels éssers humans.  

La gran revolució durant la neolització va ser l'aparició de l'agricultura i la ramaderia. L'agricultura va permetre assegurar-se una certa quantitat d'aliment, sempre hi quan hi haguessin bones collites, però, al seu torn, va obligar a un canvi realment important en l'estil de vida d'aquells éssers humans de fa 10,000 anys: el pas del nomadisme a la sedentarització. Alguns autors, com ara M. Eliade (1976), consideren que l'aparició de l'agricultura va comportar, també, un canvi en la religiositat de la població. La ramaderia, al seu torn, proporcionava aliments més variats. A diferència de l'agricultura, la ramaderia no va comportar una sedentarització obligada, sinó que permetia i demanava continuar amb el nomadisme a causa de la necessitat de buscar pastures per al bestiar. L'agricultura i la ramaderia també poden semblar dos aspectes clars per a definir a l'ésser humà, però no deixen de ser una forma més per a l'obtenció d'aliment. Torna a aparèixer aquí el grau de complexitat, que sembla que a poc a poc es converteix en el tret característic de l'Homo sapiens.

La religiositat ha estat, segurament, el fet que ha tingut més rellevància a l'hora de definir allò que diferencia els éssers humans dels animals. Per a descriure el fet religiós s'han tingut en compte les característiques de les grans religions d'origen euroasiàtic, deixant més de banda les creences de les tribus minoritàries d'Àfrica, Amèrica i Austràlia. En aquest punt creiem que encara es manté cert aire europeïsta com el que dominava en el segle XIX sobre l'origen de l'ésser humà. Personalment, creiem que hi ha tantes vivències religioses com ètnies hi ha sobre el planeta (parlem de vivències comunitàries, no individuals). I, segons el nostre criteri, la religiositat dels primers éssers humans s'acosta molt més a les tribus autòctones de la sabana africana, del continent americà i del territori australià.

Una de les claus que s'han tingut en compte per a definir si un jaciment arqueològic tenia presència d'éssers humans o no són els enterraments. D'acord que és la nostra espècie la que practica enterraments i que no trobem altres espècies animals que ho facin, però també hem de tenir en compte que no totes les ètnies humanes practiquen enterraments. És el cas dels maasai, que quan es mor algú porten el cadàver a les afores del poblat i el deixen allà perquè els carronyaires se'l mengin durant la nit.

Font: xtec

I també hem de tenir en compte el comportament complex davant la mort d'alguns animals que estan a la part superior de l'escala filogenètica, com són els ximpanzés, els dofins i els elefants. Podem observar el seu comportament, però encara no podem saber com viuen interiorment la mort d'un altre membre del grup. Novament, els éssers humans no som els únics que vivim experiències més o menys traumàtiques davant la mort d'un altre membre del nostre clan. I la diferència rau, novament i segons el meu punt de vista, en la complexitat d'aquest fet.

Vist tots aquests elements, en el nostre punt de vista, no hi ha cap element que coneguem que diferenciï els éssers humans de la resta d'espècies animals. Només, si es vol, la major complexitat de la seves conductes i de les eines que utilitza. Però aquesta major complexitat no dóna cap dret a l'ésser humà a actuar amb superioritat evers a les altres espècies d'éssers vius: en aquest planeta vivim tots en simbiosi, per sobreviure la primera regla és respectar les lleis de la natura i els éssers humans som els únics que no ho fem.

Tot seguit us deixem tres vídeos (un documental sobre ximpanzés i dues notícies) i un seguit de referències bibliogràfiques que nosaltres hem utilitzat i que ens han semblat realment interessants (algunes fins i tot imprescindibles).

Un fantàstic documental per conèixer molt més de prop els ximpanzès. Realment, no ens separen tantes coses:

 

Un exemple de com utilizen les eines el ximpanzés del Zoo de Barcelona:

S'avança en els estudis sobre la comunicació entre els ximpanzés, i la Fundació Mona de Riudellots de la Selva també hi té el seu lloc:

                                    

Bibliografia

Binford, R. L. (1988). «Sobre los orígenes de la agricultura». A: En busca del pasado. Descirando el registro arqueológico (cap. VIII, pàgs. 210-229). Barcelona: Crítica.

Cauvin, J.; Cauvin, M.-C. (1992). «Néolithisation». A: l'Encyclopaedia Universalis (vol. 16, pàg, 155). Paría. Traducció al català pel consultor Josep M. Palet.

Cervelló, J.; Serrallonga, J. (2012). Hominització i canvi cultural a la prehistòria. A: Cervelló, J.; Palet, J. M.; Serrallonga, J., i altres (2012). Història I. Barcelona: FUOC.

Domínguez-Rodrigo, M. (1997). «En el umbral de la inmortalidad: la aparición de la preocupació religiosa». A: El primate excepcional. El origen de la conducta humana (cap. VIII, pàgs. 169-181). Barcelona: Ariel.

Eliade, M. (1978). «El descubrimiento de la agricultura». A: Historia de las creencias las ideas religiosas (pàgs. 53-60). Madrid: Ediciones Cristiandad.

Nadal, J. (2010). Religiositat en el Paleolític. Símbols i creences. [Material didàctic] UOC [Data de consulta: octubre 2015].

Serrallonga, J. (2001). Los guardianes del lago. Diario de un arqueólogo en la tierra de los maasai. Barcelona: Editorial Mondadori.

Serrallonga, J. (2004). «Evolució biològica versus evolució cultural: Ecologia i comportament dels primats homínids.» A: Dissetè congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (pàgs. 207-233). Ponència. València: Fundació Alsina i Bofill (ed).

Serrallonga, J. (2005, febrer). «Hominización». La Vanguardia Magazine (pàgs. 40-49).