Pròxim Orient Antic. El poder reial i les concepcions de temps i passat.

 El temps i el passat a l'Antic Egipte, a Mesopotàmia i a l'antic Israel

Les concepcions de temps i de passat que es tenien en aquestes tres societats estaven clarament marcades pel tipus de discurs que tenien: mentre que els antics egipcis i els mesopotàmics abraçaren un discurs mític, a l'antic Israel ho feren amb un discurs monoteista.

La Cosmogonia Solar. Font: Sobre Leyendas

Deixant de banda el discurs religiós de cada territori, a l'Antic Egipte i a Mesopotàmia els déus van ser creats a l'inici dels temps (cosmogonia), tenien un temps primordial. Per a ells no existia un temps lineal ja que el temps era la successió d'arquetips que començaren en el temps primordial i sempre hi retornaven. Vet aquí una de les dificultats que es troba la societat actual per a entendre la cronologia d'aquestes civilitzacions: a l'Antic Egipte els esdeveniments eren cíclics i repetitius i en una societat de discurs lògic com la nostra els esdeveniments són extremadament lineals i sense repeticions.

En contraposició a l'inici dels temps del discurs mític, trobem el discurs monoteista de l'antic Israel: per a ells no hi havia un temps primordial, un inici absolut, sinó que el déu era etern i va ser aquest déu que va crear el cosmos com a acte únic i irrepetible. I aquest déu va atorgar a l'ésser humà la possibilitat de dur a terme actes que, també, eren únics i irrepetibles, escrivint així una successió d'esdeveniments lineals. Aquesta és l'altra gran diferència amb l'Antic Egipte i Mesopotàmia: la impossibilitat de tornar a la gènesi dels temps i deslliurar-se dels arquetips que es repeteixen una vegada i una altra.

El poder reial en aquestes tres civilitzacions

Rei Sargao. Font: Palavra e Teologia

A Mesopotàmia, el rei no era un déu, sinó un home magne. Però, com a Egipte, la seva funció principal era fer d'intermediari entre els déus i els éssers humans i era l'encarregat de mantenir l'ordre en el cosmos. El fet que el sobirà mesopotàmic sigui un home permet que les seves gestes formin part d'arquetips heroics i que puguin impregnar-se millor en el discurs lògic del món occidental actual.

A Israel és a on la persona del rei és més terrenal o, el que ve a ser el mateix, el poble hebreu no considerava que el monarca fos diví i no tenia la funció d'intermediari entre el poble i la divinitat que tenia a l'Antic Egipte i a Mesopotàmia. És més, el rei d'Israel pràcticament no intervenia en el culte, tasca que duien a terme els sacerdots.

I el rei d'Israel no només no era un déu ni feia d'intermediari entre el cosmos i els éssers humans, sinó que estava sotmès al judici de Déu com qualsevol altra persona del poble d'Israel. Aquesta era una situació impensable a Egipte i a Mesopotàmia.

Implicacions d'aquestes concepcions en els textos i les iconografies que ens han arribat d'aquests pobles

La temporalitat cíclica egípcia impedeix una temporalització lineal de la història tal i com l'entenem nosaltres, per la qual cosa els egiptòlegs van recórrer a la llista de faraons que va fer Manetó (s. III a.C.) per tal d'elaborar la cronologia de la història d'Egipte.

Un altre escull que ens trobem a l'hora d'interpretar la història de l'Egipte faraònic és la representació constant dels arquetips ja que aquests no tenen cap funció històrica tal i com l'entenem nosaltres. En els textos i les iconografies de l'Antic Egipte ens és gairebé impossible trobar allò que ens interessa ja que per  als antics egipcis allò important eren les repeticions, els arquetips, i per a nosaltres allò important són els fets i les dades singulars i úniques.

A Mesopotàmia, la cronologia de la seva història presenta un entrebanc molt diferent al de l'Antic Egipte. Com bé exposa M. Liverani (1995), la primera gran dificultat és la utilització de perioditzacions diferents per parts dels arqueòlegs i els historiadors. Els uns utilitzen les datacions de les troballes arqueològiques i els altres les datacions que apareixen en els textos. Malgrat les diferències, la cronologia arqueològica sembla que és la que s'imposa a causa de la complexitat de la història del Pròxim Orient.

Aquest conflicte entre les dues disciplines, però, sembla estar integrat en la història d'aquesta zona del Mediterrani: només cal parar-nos un moment en la història del Pròxim Orient i els conflictes entre diferents pobles, ètnies, religions..., han estat constants. Fins i tot hi pot haver algú que pensi que aquest conflicte entre arqueòlegs i historiadors és menor. Però, és realment menor si considerem que una de les fonts per a reduir la conflictivitat pot ser conèixer la història de la zona i esmenar els errors actuals sabent quins varen ser els errors del passat?

Finalment, a Israel, ens trobem ja amb una cronologia lineal (en contraposició amb la cronologia cíclica egípcia) i amb la història d'un sol poble (en contraposició als molts pobles que van habitar Mesopotàmia).  Però ens trobem amb dos tipus de fonts: les bíbliques i les extrabíbliques (iconogràfiques, arqueològiques...). El gran debat rau en si els llibres bíblics històrics poden ser considerats fonts fiables. En aquest punt, el posicionament dels historiadors es fa encara més evident: no només és un posicionament epistemològic, sinó també de creences personals.

Textos bíblics. Font: lainformacion.com

En una banda, hi ha un grup d'historiadors que considera que els textos bíblics són una font fiable de la història del poble hebreu, això sí, havent eliminat prèviament els passatges llegendaris i doctrinals. Per a aquests historiadors, els textos bíblics són una font a tenir en compte i és més fiable a mesura que s'acosta a la contemporaneïtat (salvant les distàncies temporals).

En l'altre extrem, hi ha els pensen que els tots els textos bíblics són teològics i doctrinals. No neguen que hi pugui haver fets puntuals que puguin ajudar a transmetre el significat del missatge, però el seu objectiu final no és la història, la nostra història. I aquests fets ocorreguts que hi puguin haver, s'han de poder contrastar amb altres fonts extrabíbliques. Dos dels defensors d'aquesta posició són els historiadors N.P. Lemche i T.L. Thompson. Personalment, m'acosto més a aquesta posició sense menystenir en cap moment la importància que han tingut i tenen els textos bíblics en la història dels pobles judeocristians.

I, entremig, hi ha un grup d'historiadors que no es posicionen en cap dels dos extrems, però que sí que es decanten cap a l'un o cap a l'altre.

Com a tall de conclusió, i en comú a totes tres civilitzacions (Antic Egipte, Mesopotàmia i Israel), encara estem intentant entendre aquestes societats des del nostre punt de vista: la necessitat d'una història lineal vs una història cíclica, homogeneïtat en la civilització vs heterogeneïtat en la civilització i fonts atees vs fonts religioses. Encara ens quedar molt camí per recórrer per arribar a entendre l'alteritat.

Bibliografia

Cervelló, J. (1999). «Aspectos de la civilización mesopotámica. Realeza, religión, literatura, urbanismo y arte en los imperios neosirio y caldeo (ss. X-VI a.C.)»

Cervelló, J; Torras, N. (2012). «Civilitzacions afroasiàtiques antigues». A: Cervelló, J.; Palet, J.M.; Serrallonga, J., i altres (2012). Història I. Barcelona: FUOC.

Frankfort, H. (1981). «Estudio de la religión del Oriente Próximo en la Antigüedad en tanto que integración de la sociedad y la naturaleza». A: Reyes y dioses (pp. 355-359). Madrid: Alianza.

Frankfort, H. (1988). «Introducción», «La base histórica: la obra de Menes» i «La autoridad del rey». A: Reyes y dioses (introd., pp. 27-35; cap. I, pp. 39-47; i cap II, pp. 75-84) (3ª reimpr.). Madrid: Alianza.

Liverani, M. (1995). «Israel». A: El antiguo Oriente. Historia, sociedad y economía (cap. XXIII, pp. 516-538). Barcelona: Crítica.