A bord del Beagle

Avui us deixo un relat breu, escrit fa cosa d'un any i mig enrere, però que tinc ganes de compartir-lo aquí.

A BORD DEL BEAGLE

08.14. El tren es posa en marxa a l’andana 12 de l’estació, una andana que el dia abans encara estava inundada a causa de les últimes pluges, una cosa aparentment improbable si tenim en compte que feia dues setmanes que havien inaugurat aquella estació soterrada.

Però no era moment de pensar en allò. Aquell havia de ser un dia molt especial. Asseguda al cotxe número 7 d’aquell comboi metàl·lic, rellegia una vegada i una altra la carta escrita des d’aquelles illes on Darwin havia arribat a bord del Beagle.

Feia anys que somiava aquelles porcions de terra envoltades d’aigua salada i on semblava que l’evolució s’hagués pres la llibertat d’anar per un altre camí. Una vàlvula d’escapament, potser?

Fos com fos, jo circulava còmodament a 200 km/h, amb les maletes al costat, direcció a l’Aeroport del Prat. Sobrevolaria tot un oceà per a submergir-me durant deu dies dins un dels grans tresors de la Gran Mare.

No creia en els fantasmes, però em semblava impossible que fos ell: a contrallum, vaig veure la seva silueta, dreta, alta, esperant pacientment. Volia córrer, no podia. Lentament vaig acostarm’hi. El vaig abraçar, vaig caure.

Vaig despertar-me d’un sobresalt. Després de tants anys de la seva mort...