Ciutats globals, ciutats regionals

Abans d’intentar definir la ciutat global, considero que és bàsic intentar definir què és una ciutat. Partint d’una definició de Sassen (1998), les ciutats són centres que concentren funcions de comandament (al nostre país, moltes ciutats són capitals comarcals, provincials i autonòmiques); també són llocs de producció postindustrials per a les indústries líders en aquest període, tant financeres com de serveis especialitzats (és on es concentren més centres financers i els polígons industrials més grans); i finalment, són mercats transnacionals, on les empreses i els governs poden comprar instruments financers i serveis especialitzats (els serveis especialitzats s’instal·len allà a on poden arribar a més població amb el mínim desplaçament, és a dir, a les ciutats per la concentració més alta de població i, per tant, també de la localització del govern i de major nombre d’empreses).

Japó, una de les ciutats globals del planeta. Font: 20 minutos

Definida doncs la ciutat, intentaré fer una aproximació al concepte de ciutat global, tot i que l’autora esmentada en el paràgraf anterior comenta que la ciutat global és, per definició, part d’una xarxa de ciutats (Sassen, 1998). En aquest punt, em pregunto si el concepte de ciutat ja es comença a difuminar en el seu més alt nivell.  Duarte i Ultramarí (2007), per la seva banda, ens donen una idea molt més concreta del que poden ser les ciutats globals dient-nos que: “las pocas ciudades verdaderamente capaces de traer riesgos para la red internacional del capital, caso haya problemas de destrucción intra-urbana, son las que aquí llamamos ciudades globales”. Però és evident que encara ens falta informació.

Sassen (1998) esmenta també alguns dels elements que tenen les ciutats globals: la preponderància dels serveis en l’organització econòmica general i les condicions específiques de producció que requereixen els serveis corporatius avançats (incloses les TIC que la fan accessible); aquests elements es combinen per fer de la ciutat un lloc clau de producció. En aquestes característiques de les ciutats globals caldria afegir que les ciutats que són llocs estratègics en l’economia global tendeixen, en part, a desconnectar-se de la seva regió (Sassen, 2003).

Per tant, podríem definir les ciutats globals com a una xarxa de centres clau de producció (per la seva importància econòmica, pels serveis corporatius avançats, etc.), que han desconnectat en part de la seva regió, i que són capaços atraure riscos per a la xarxa internacional de capital.

En referència a la jerarquia de ciutats, Sassen (2003) ens dóna una exemple clar d’aquesta jerarquia en el seu article “Localizando ciudades en circuitos globales”. Segons aquesta autora, dins el sistema urbà d’una nació el creixement en el servei a les empreses és evident en les ciutats a nivells diferents: unes ciutats abasteixen a nivell regional o subnacional; altres ciutats a nivell nacional; i, algunes, a nivell global. En aquest context, la globalització es transforma en un assumpte d’escala i complexitat agregada. (Sassen, 2003).

Sobre les alteracions jeràrquiques de les ciutats a nivell global, Duarte i Ultramarí (2007) consideren que és important destacar que aquelles ciutats que són importants per a l’economia global són elàstiques, en el sentit que si un sector econòmic entra en crisi es veu compensat per la força dels altres existents i també importants a la ciutat.

Una estratègia per a millorar dins la jerarquia de ciutats és atraure treballadors amb talent i experiència. Sobre aquest tema en parla Florida (2009) en el seu article “Les ciutats creatives”, on exposa que “les ciutats que vulguin competir per als treballadors de talent i amb experiència hauran d’oferir un lloc que asseguri tots els elements necessaris d’una veritable ciutat completa.” Aquests elements inclouen un bon mercat de treball, una abundant oferta d’oci, un bon transport públic, etc. Segons Florida (2009), el talent anirà allà a on hi hagi creixement, però també a on hi trobi la felicitat.

Vist això, la jerarquia de ciutats la podríem definir com l’estructura de les ciutats mundials, en forma de piràmide, al capdamunt de la qual hi hauria les ciutat globals i a la base les “ciutats regionals”. Les ciutats globals són les ciutats elàstiques, abasteixen servei a les empreses a nivell global i atrauen treballadors amb talent a les empreses. En canvi, les “ciutats regionals” són rígides, abasteixen a empreses a nivell regional i no tenen capacitat per atreure a treballadors amb talent i experiència. Entremig hi ha un ampli ventall de ciutats més o menys properes a les ciutats globals o a les “ciutats regionals”. Però el que sí que tenen en comú totes les ciutats de la jerarquia és que cadascuna d’elles té un espai periurbà al seu voltant.

Aquest espai periurbà és l’àrea que envolta les ciutats que no és del tot urbana –ja que no es troba dins la ciutat –,  però que tampoc és estrictament rural –tal i com s’entén tradicionalment el terme rural – Sempere i Tulla (2008). Així doncs, podem dir que l’espai periurbà es localitza entre una àrea urbana i una àrea rural i s’entén com a una àrea de transició entre ambdues, ja que conté elements dels dos sistemes –urbà i rural (Brasky, 2009).

Horts marginals a la llera riu Ripoll. Font: El perfil de la Ciutat

Diferents autors coincideixen en què els conflictes que es produeixen en l’espai periurbà es deuen en les confrontacions entre la necessitat creixent de sòl que té l’espai urbà i l’ocupació del sòl per part de l’agricultura en aquest espai.  D’aquesta manera, la pujada del preu del sòl en aquest espai ha tingut diverses conseqüències. D’una banda, alguns agricultors han venut els seus terrenys i han instal·lat les seves finques en àrees més allunyades de les zones urbanes; d’altres, en canvi, han decidit entrar en el negoci de l’especulació i continuar conreant les seves finques enmig de terrenys urbanitzats amb l’esperança que el preu del sòl augmenti encara més –amb les possibles conseqüències de la cada vegada major mala qualitat ambiental que això pot comportar.

BIBLIOGRAFIA

BARSKY, A. (2009). “La agricultura de «cercanías» a la ciudad y los ciclos del territorio periurbano. Reflexiones sobre el caso de la Región Metropolitana de Buenos Aires”. A: SVELITZA, A. (Coord.). Globalización y agricultura periurbana en la Argentina. Buenos Aires: Maestría en Estudios Sociales Agrarios, FLASCO.

DUARTE, F.; ULTRAMARÍ, C. (2007). “Inflexiones humanas y ciudades globales: evidencias y jerarquías”. Biblio 3W, Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales, 12(743).

DURÀ, A.; MIRALLES, C.; RIERA, P. (2009). “Geografia urbana”. A: PALLARÈS, M.; TULLA, A.F. (Coord.). Geografia humana. Barcelona: FUOC.

FLORIDA, R. (2009). “Les ciutats creatives”. Tria, 19,38-39.

HERNÁNDEZ, S. (2015). Espais periurbans i alternatives d’ordenació, regulació i gestió. Barcelona: Diputació de Barcelona.

MODENAS, J.A. (2009). “Cap a un món urbà: fets (i supòsits) demogràfics, implicacions polítiques”. Tria, 19, 40-43.

PALLARÈS, M. (2009). “Geografia de la indústria”. A: PALLARÈS, M.; TULLA, A.F. (Coord.). Geografia humana. Barcelona: FUOC.

SASSEN, S. (1998). “Ciudades de la economía global: enfoques teóricos y metodológicos”. Eure. 24(71), 5-25.

SASSEN, S. (2003). “Localizando ciudades en circuitos globales”. Eure. 29(88), 5-27.

SEMPERE, J.; TULLA, A.F. (2008). “El debat teòric sobre el periurbà i la concreció d’un plantejament urbanístic en un entorn complex: el cas de Barcelona i Tolosa”. Documents Anàlisi Geogràfica, 52, 125, 144.

TOMÀS, M. (2009). “Institucions, política i democràcia metropolitana”. Tria, 19, 44-47.

TULLA, A.F. (2009). “Geografia rural”. A: PALLARÈS, M.; TULLA, A.F. (Coord.). Geografia humana. Barcelona: FUOC.